Ja vos vàrem informar que el SIB, CGT i CIC havíem guanyat la demanda relativa a la part variable del Plus Conveni. Una de les al·legacions de CaixaBank en el seu recurs, encara no resolt, era que això era matèria que havia de dilucidar-se mitjançant impugnació de l’article corresponent del Conveni Col·lectiu. En conseqüència, CIC, sindicat present a la Mesa de Conveni, va presentar impugnació de l’article 43 del Conveni i l’Audiència Nacional, una altra vegada, sentència al nostre favor. Al nostre favor vol dir a favor dels treballadors de les caixes. I, clar, això vol dir en contra dels demandats, a saber CCOO, UGT, CSICA (SECPB) i ACARL (la patronal de caixes).

Els sindicats demandats no van acudir, tal com acredita la sentència:

“Federación de Servicios de CCOO (CCOO – SERVICIOS), FEDERACIÓN DE SERVICIOS, MOVILIDAD Y CONSUMO DE UGT (FESMC-UGT), FEDERACIÓN DE SINDICATOS INDEPENDIENTES DE SERVICIOS FINANCIEROS (CSICA-FINE), no comparecieron al acto de juicio pese a constar citados en legal forma.”

Ha de ser bastant vergonyós no poder ni tan sols presentar-se a defensar el que un ha signat. La sentència és sobretot una garrotada a certa forma de negociar a la qual ens tenen acostumats els nostres sindicats majoritaris quan es baixen els calçons davant la Direcció.

La sentència, o més aviat el recurs de CaixaBank, és digna que l’emmarquem al costat d’aquelles proclames que la plantilla és el nostre millor actiu o la recent carta dels màxims dirigents dient que bé saben el que es sofreix en les oficines i que agraeixen els nostres esforços. Va faltar afegir que es resistiran amb ungles, dents i recursos en el Suprem perquè aquest agraïment no prengui forma de pagament en efectiu.